Mentre preparàvem la conversa a tres bandes entre la Txell Feixas, la Clara Segura i la Cristina Genebat al voltant de Tots Ocells, amb l’Ariadna Fernàndez, l’Anna Novell i l’Albert Reverendo vam plantejar diverses preguntes per aprofundir en com es construeixen i com es representen els discursos al voltant de la guerra.
Com parlem de la guerra, com escrivim sobre ella o com la veiem,
és a dir, com adeqüem el llenguatge a una experiència que se li escapa.
El silencio de la guerra, Antonio Monegal 1
La primera gran batalla documentada a la història és la de Cadeix, protagonitzada per egipcis i hitites, fa uns tres mil anys. Abans d’aquesta, trobem pintures rupestres de temàtica bèl·lica, com ara la representació dels arquers a la cova de Morella la Vella, a Castelló, de fa sis mil anys.1 Des de les civilitzacions més antigues fins a l’actualitat, no podem desentendre’ns del present que ens ha tocat viure. Quin paper juga el periodisme, el teatre o la literatura en l’explicació, la representació i la narració dels conflictes bèl·lics? Com els productes culturals condicionen l’imaginari dels que no hem viscut mai la guerra en primera persona?
Perquè hi hagi una guerra, és indispensable l’existència de la figura de l’enemic. La formació d’aquesta idea -com es crea a l’altre- o la repercussió d’aquest procés en aquells que viuen entre mons, que participen d’espais culturals diferents, són aspectes que trobem reflectits a Tots ocells. La representació de la construcció de l’alteritat a l’obra ens fa qüestionar el procés de formació de les identitats. Podem prendre consciència, a través del teatre o la literatura, de les múltiples perspectives d’un conflicte?
El llegat intergeneracional de la guerra, l’herència i la gestió del trauma bèl·lic, és present en aquesta i en altres obres de Wajdi Mouawad, com ara Incendis. I, també, ens interpel·la a tots nosaltres. Com es relacionen les diverses generacions amb un mateix conflicte? Les que el van viure, les que van créixer en el silenci, les que busquen respostes. Tots ocells ens mostra com les guerres passades donen forma a les vides de les generacions posteriors.
CREONT.– L’enemic ni després de mort pot ser un amic!
ANTÍGONA.– No he nascut per compartir l’odi, sinó l’amor.
Amb aquest epígraf, Mouawad traça una línia contínua entre la tragèdia grega, Antígona, i la seva tragèdia contemporània. En el cas de Tots Ocells, trobem una obra plena de múltiples complexitats, de tota mena: les vides perdudes a causa de la guerra, els conflictes familiars, els desplaçaments, la identitat, el llegat intergeneracional del conflicte, la violència, els dilemes polítics i ètics, la possibilitat de la reconciliació... No obstant això, entre tots aquests plecs que conformen la trama, descobrim una veritat latent, simple, soterrada al llarg de tota la història i que es revela seguint el model de la catarsi aristotèlica.
Fa tres mil anys, setze anys més tard de l’inici del conflicte, egipcis i hitites van signar el primer tractat de pau de la història. Aquest acord incloïa el compromís de les generacions posteriors a respectar-lo i va assegurar un llarg període d’entesa i col·laboració entre els dos pobles. Avui, Wajdi Mouawad, amb Tots Ocells, ens convida a preguntar-nos:
Com podem convertir-nos en el nostre propi enemic? Com podem convertir-nos en l’ocell amfibi?
1 Monegal, A. (2024). El silencio de la guerra. Acantilado.
