“Coneix-te a tu mateix”

“Els arbres s’han de resignar, necessiten les arrels; els humans no. Nosaltres respirem la llum, anhelem el cel, i quan ens enfonsem al terra és per podrir-nos. La saba de la terra natal no ens puja dels peus al cap, els peus només els volem per caminar. Per a nosaltres, l’únic que compta són els camins. Ens fan promeses, ens porten, ens empenyen, i ens abandonen. Aleshores ens morim, tal com havíem nascut, a la vora d’un camí que no havíem triat.”

Amin Maalouf, Orígens

Es diu que al Temple d’Apol·lo de l’oracle de Delfos, a la llinda de la porta hi havia gravat l’antic aforisme «Coneix-te a tu mateix», que llavors Plató va recollir en els seus diàlegs en boca de Sòcrates. Des d’aquí va ser traduït al llatí i a l’àrab, i ha arribat fins als nostres dies com una fonda sentència dels antics. Qui sap quin és l’origen d’aquesta màxima; hi ha qui l’atribueix a un dels Set Savis, hereus de la tradició mítica dels poetes, de la que es van apartar per buscar la veritat i la justícia en el logos i el càlcul; d’altres l’atribueixen al mateix Apol·lo, que l’hauria pronunciat com a resposta quan precisament un dels Set Savis li hauria preguntat, a través de l’Oracle, què és el més important que hauria de conèixer una persona. Aquest aforisme ens acompanya des de llavors, i podria també estar inscrit, com un pròleg, o com una advertència prèvia a la primera pàgina dels textos de Wajdi Mouawad.

Els personatges de Mouawad travessen el laberint que conté aquest aforisme. I això els condueix a la desaparició total o a l’esclat més fort de vida. Pèrdua o reconciliació. Sempre sumits en el diàleg del coneixement d’un mateix, els personatges entren en el laberint del Minotaure i busquen trobar el seu centre. I nosaltres els escoltem, seguint el mateix fil vermell que ressegueixen, i mentre parlen els cedim el nostre propi fil perquè puguin trobar el seu camí. “Des de sempre la paraula és el fil que connecta a qui s’endinsa en el cor del seu relat”, escrivia Mouawad mentre ens confinaven fa quatre anys.

«Coneix-te a tu mateix», l’enunciat de l’oracle, el laberint, l’aforisme que només es compleix en forma de diàleg, és com una caixa de ressonància on repiquen els elements que componen la frase i que hem de desgranar en sintagmes: “coneix-te”?a?“tu mateix”, o bé en paraules: “Coneix” “-te” “a” “tu” “mateix”. Cada porció repica contra l’altra, i el que podria semblar una frase sencera resulta ser un entramat inacabable. Què vol dir conèixer-se a un mateix? Qui es coneix a si mateix? Què coneix, en tot cas, qui es coneix a si mateix?

 

“Coneix-te”

“Hi ha veritats que només poden ser revelades amb la condició de ser descobertes”, escriu Nawal Marwan a la carta a Simon a Incendis. Cal descobrir alguna cosa per conèixer-se a un mateix. Altres vegades la veritat arriba com un impacte impossible d’assumir, com diu la Norah a Tots Ocells:

 

No és la veritat que forada els ulls d’Èdip, és la rapidesa amb què la rep.

“No és la veritat que forada els ulls d’Èdip, és la rapidesa amb què la rep, no és el mur que mata l’automobilista, és la velocitat amb què s’hi estampa.” Descoberta o trobada, progressiva o sobtada, sembla que hi ha una veritat a conèixer, a identificar. Com és aquesta veritat? Quina mena de veritat hem de conèixer per tal de coneixe’ns a nosaltres mateixos?

 

“a”

La preposició “a” ve a enllaçar gramaticalment les dues parts de la frase. I és que l’aforisme retrata un subjecte que coneix, que a la vegada és objecte de coneixement: “coneix-te a tu mateix”. Aquesta és la qüestió. Hi ha en joc un “jo” que coneix i un “jo” que és conegut. Però, alhora, el que intenta aconseguir la sentència de l’oracle és ajuntar-los, que s’identifiquin. En fer-ho, però, els separa. Això evidentment sembla una paradoxa, perquè precisament per poder dir jo=jo, hem de distingir-los, en posem un al costat de l’altre, hem de, per dir-ho així, escindir-nos de nosaltres mateixos. La identitat, en aquest sentit, té una separació interna.

“tu mateix”

El llenguatge, d’altra banda, sabedor dels seus propis misteris i limitacions, ens proposa l’expressió “mateix” per ressaltar que estem parlant d’una sola cosa, però que en parlar-ne la partim pel mig. Potser la identitat té més a veure amb aquest doble moviment d’unir i separar, que no pas amb una cosa fixa i quieta.

Aquest problema ha marcat gran part de la filosofia moderna i contemporània, i per aquest espai obert dins la identitat que abans semblava fèrria i tancada, s’escolaran les condicions històriques en les quals vivim i en les quals apareix aquest “jo”, hi trobem la pregunta pel ser de les coses, el llenguatge i els seus jocs, el cos i la carn, l’acció humana, la mirada de l’altre, l’educació i la formació de subjectes, la ficció i l’autoficció...

Sigui com sigui, això ho vivim en el nostre dia a dia quan ens preguntem, encara que només sigui per uns moments, per nosaltres mateixos. De fet, solem dir que estem tenint un diàleg intern. De nou el llenguatge ens dona bones pistes; qui no ha parlat mai amb si mateix? Com seria possible això si no fos que en la identitat hi ha una separació, un espai inconclús, una relació sempre activa i inacabable? Potser per això l’antic aforisme de Delfos ens ressona com un precepte de vida, un camí pràctic, com una manera de relacionar-nos amb nosaltres mateixos i amb el món.

 

La identitat és una relació

L’autoconeixement, per tant, és més una relació constant amb nosaltres mateixos que no pas l’accés a una veritat tancada i definitiva. Fixem-nos que si no és una veritat essencial i immutable, sinó una acció que duem a terme mentre vivim i ens hi dediquem, llavors està immersa en els canvis temporals i espacials. En efecte, no passa en abstracte, sinó que aquesta relació personal està travessada pel món on té lloc, pel context històric i social, pels atzars de la vida, pel llenguatge que no és de ningú en particular malgrat que tots el parlem (sigui en la llengua que sigui), per tots els altres a través i gràcies als quals té lloc aquest diàleg... La identitat com a relació d’autodistanciament i autoacostament està marcada per molts fets contextuals que la determinen alhora que permeten desplegar-la amb llibertat.

Avui fàcilment reconeixem que el context en què vivim i el que ens va passant té un impacte determinant sobre qui som. És molt difícil que avui, davant l’antiga sentència dèlfica, no ens vinguin al cap de seguida els fets i les aspiracions que han anat marcant fins al moment el camí de la nostra identitat. Però hi ha un altre tipus de fets que són molt més problemàtics per al món actual i que se’ns fan més difícils d’explicar.

La nena i l’estel

Mouawad ens convida a imaginar una nena que fa volar un estel. Ella té els peus clavats a terra i l’estel es mou amb el vent. De tant en tant recull el fil, llavors en dona més; ara el fa anar a una banda amb un petit moviment de canell, i ara és el cometa que marca la direcció quan ve una forta ràfega de vent. Doncs bé, Mouawad ens diu que el nostre origen és com aquesta nena, i la nostra identitat és com l’estel.

Diu Mouawad: “l’origen és fix, la identitat es construeix”. Estan enllaçats entre ells de manera semblant com ho estan la nena i l’estel. Qui porta a qui? La nostra identitat beu dels nostres orígens i va més enllà. Els orígens determinen el vol de la nostra identitat, però no la defineixen totalment.

Una de les preguntes sobre la nostra identitat és precisament: què en fem dels nostres orígens? I en tot cas, què entenem per origen? La sang i la genètica? Les herències familiars? Un tros de terra d’aquest planeta? Els sons i la veu de la llengua materna? La família necessàriament? Com dèiem, moltes de les obres de Wajdi Mouawad són temptatives per resoldre aquestes preguntes. Són posades en escena de personatges que busquen saber qui són, i que ho busquen en llocs i de maneres diferents.

El teatre és un lloc privilegiat per a reflexionar sobre la qüestió de la identitat. Els diàlegs que tenim amb nosaltres mateixos són com dramatúrgies, com trames i arguments entre personatges, desplegaments de la intimitat com un escenari, representacions dels lligams que tenim els uns amb els altres.

Per alguns l’origen no és cap misteri, sinó senzillament una font d’on emanen tots els canvis que va experimentant la seva identitat. Per altres, és una pregunta per resoldre, una qüestió a aclarir, un buit de sentit que necessiten recosir. Hi ha qui ha perdut els orígens perquè no ha tingut accés a la memòria familiar; hi ha qui necessita oblidar-los per poder existir. Sigui com sigui, hi ha una pregunta que tothom comparteix: què en fem dels nostres orígens? Quin paper juguen per coneixe'ns a nosaltres mateixos?

« Coneix-te a tu mateix »

No pas com a àrea tancada i definitiva, no com a camí de direcció única, com a manual i pauta de criteri fixe, no com a experiència totalment interpretada del món, no com a conclusió.

Més aviat, com a escenari d’una dialèctica, com a elecció davant de camins que es bifurquen, com a manera de narrar-te, com a dramatúrgia, com a possibles futurs d’una història, com a barca a mar obert, més que com a tren que viatja a alta velocitat a partir d’uns orígens.

Coneix-te a tu mateix com a lloc de trobada, com a taula i sobretaula, com a hostilitat o hospitalitat de l’altre, com a teixit porós, com a desig de l’altre, com a barri més que com a urbanització.

 

“Troba el teu pare, posa llum a la seva història, sigui quina sigui aquesta història, mor, si cal, estripa la trama sencera de la teva vida, devasta la teva raó i la Wahida et podrà seguir estimant: no perquè gosis desobeir la teva sang, i el teu pare, perquè haureu cregut, tu i ella, en el mateix somni. Cap altra cosa no té sentit Eitan, només potser els ocells de l’atzar que van i venen, invisibles i ens llancen els uns als braços dels altres sense que puguem entendre res.”
Tots Ocells, Acte II –  Ocell de l’atzar