Viatge a Avinyó

Aquesta setmana una part de l'equip hem estat a Avinyó i hem estat conversant sobre els inicis del festival. En Marc i la Bet ho van llegir a la Maison Jean Vilar. Com va començar el Festival d'Avinyó? Doncs diuen que amb una companyia de teatre i una fonda:

Quan l'any 1974, la petita companyia de Jean Vilar va arribar per primera vegada a la ciutat per participar en la Setmana de les Arts que organitzava l'ajuntament, buscaven un restaurant que els acollís i els donés a menjar. Georges Pons, alcalde de la ciutat, els va aconsellar que es dirigissin a l'Auberge de France, idealment situat a dos passos del Palau dels Papes, on havien muntat l'escenari on actuaven. Els propietaris de la fonda, Jeanne i René Struby, (associats amb la parella Barthès), van acceptar transformar un saló del primer pis en un menjador per als actors i els tècnics. L'any següent hi van tornar i, tot i que Jean Vilar no tenia els mitjans per pagar el compte, el matrimoni Struby no li ho van retreure mai, conscients que estaven participant en una aventura excepcional. Festival rere festival, aquest lloc va esdevenir el refugi de Jean Vilar i la seva companyia, i van establir una forta relació d'amistat amb Jeanne i René, i després amb la seva filla Françoise, que va continuar amb el restaurant amb el seu marit Primo Tassan.

Aquests dies a Avinyó hi hem estat donant voltes i aquesta anècdota d'un principi ens fa pensar que els projectes més grans comencen amb una entesa personal, amb l'energia d'un grup de gent que creu en el que està fent i que ho transmet, amb l'obertura d'una altra gent que ho sap rebre i acollir. Amb el teatre i el menjar, amb l'esforç i el plaer de fer-ho. Llavors segurament ningú s'imaginava on arribaria aquell festival que tot just naixia, però en aquest primer capítol es respira un aire de cosa ben feta, de bon tracte personal, de fer que valgui la pena.

Sovint ens preguntem si l'obra de teatre té més a veure amb un camí o amb un resultat. Segurament les dues coses són importants, i en això ens sentim reflectits. Què té l'art que es fa necessari quan podria ser totalment prescindible? Per què decidim viure i parlar al món a través del teatre? Potser és una manera de celebrar la vida i intentant fer-la eterna en una obra, o d'admetre que qualsevol resultat a què arribem no serà mai definitiu perquè sempre estarà sotmès a les lleis de la vida. És com fer un bon àpat en bona companyia, com preparar-nos per acollir els amics a casa, com el temps que es para i no es para quan fem sobretaula. Tot això és donar espai al plaer, encara que sigui a través d'una obra dolorosa, per conviure amb allò que tenim d'efímer i passatger.

I és que sempre és poètic veure una companyia fer un esforç titànic per aixecar un castell a l'aire, una història dalt de l'escenari. Tot això ens ho podríem estalviar, artistes i espectadors, però aquí estem, ens hi va la vida perquè és un compromís que va més enllà de nosaltres. I quan això neix de la confiança i l'admiració mútua, de l'obertura i les ganes de descobrir, tot aquest sense-sentit es torna més necessari que mai i agafa vida pròpia. Com aquest Festival d'Avinyó, que capgira una ciutat i l'omple de companyies de teatre, d'apassionats, de crítics àvids de grans experiències, de cartells i fulletons, de sales i espais efímers, de terrasses i restaurants, de paradistes, d'artistes i de cuentistes. Tot això pel teatre!

L'any passat, quan celebràvem 20 anys de La Perla, la Lídia va escriure un text que va llegir davant de molts dels nostres amics i col·laboradors. Us el volem tornar a compartir perquè descriu molt bé aquesta manera de sentir molt nostra:
 

"Som en un dinar al cor de la Toscana, algú crida i riu alhora, algú no para quiet donant voltes entre la taula i els fogons... Tothom cuina, tothom parla, fort i acalorat. Les estovalles es taquen de pressa i el vi sempre se serveix amb abundància. Algú ha fet amb les mans la pasta que encara s'ha de coure, algú ha cuinat el ragú durant hores, algú porta formatges fets pel veí, les postres o el vi.

A les taules italianes mai hi falta el menjar. Tothom hi participa.

La llum d'aquesta imatge, càlida, ataronjada, amb una mica de fum o boirina... Entre la intimitat i allò col·lectiu. Passen les hores com si fossin minuts. El dinar s'ha acabat i la taula és una perfecta natura morta. Una imatge plena de bellesa que espera la pròxima trobada.

I són tots aquests moments, cuinats a foc lent, una exaltació de la vida, de moviment, de poesia i d'intensitat, que em recorden què vol dir ser una perla. Els 29 som casa. I cada cop que tornem a ser aquí, junts, amb nous projectes, em recorda el sentit de tot allò que hem construït plegats i m'omple de records que espero que es multipliquin amb els anys."