24/25 El món sencer en cada espectacle

per Oriol Broggi

24/25 Com abastar el món sencer en cada espectacle

“L’art pot ser una resistència a les nostres pulsions més fàcils. Odiar és fàcil, sobretot si has crescut educat en aquest odi. Aleshores, l’art es converteix en una possibilitat, en una resistència a l’odi i en una promesa d’una cosa millor... d’un món millor. I cada obra serà com una promesa de vida...”

Com oferir el món sencer en cada espectacle, i abastar-lo per una estona i poder-lo sostenir en una sola mà? Comprendre’l totalment...

Un intent. Un nou intent alegre i vital, de trobar la frase precisa i la imatge somniada, i poder-la guardar per sempre. L’actor mira de retenir tot allò que ha atresorat durant els assajos. Intenta no perdre el que havia trobat durant el procés, per poder-ho repetir cada nit davant teu. Procura no malbaratar tots aquells matisos acumulats al seu cos. Busca allò impossible de trobar. Tenir allò impossible d’abastar, i mostrar-ho. El mirem incrèduls, i qui sap si fascinats. Una feina difícil i apassionant. La utopia de buscar la forma perfecta amb bellesa i pressió. És un esforç titànic.

El teatre és sempre aquest intent. Un intent, només. Aquesta és la seva grandesa i la seva fragilitat. I aquest impuls d’abastar el món sencer en cada espectacle i sostenir-lo al palmell de mà en el fons no és altra cosa que la voluntat de comprendre’l. Entendre’l, encara que sigui per un moment només. I compartir-lo amb tendresa.

Cada obra és com una promesa de vida. Una promesa sempre pendent de complir i sempre amenaçada de ser frustrada. Cada obra és un intent fallit que, malgrat tot, voldrem tornar a fer. Tornar-hi i tornar-hi. I buscar la manera de no perdre allò impossible de fixar.

Us imagineu aquest esforç? Jo el trobo meravellós.

És la raó de ser del nostre ofici. I és cada nit infructuosa.

I és preciós l’intent de l’actor de no perdre allò que mai ha arribat a tenir, allò impossible de fixar. I també és preciós l’esforç de l’espectador de mantenir l’hàbit i la mirada sobre el gest. I tots dos tornar a voler fer-ho i mirar-ho conjuntament. Sempre amb l’esperança d’aconseguir-ho: la bellesa potser resideix en aquesta quimera impossible. En l’intent tossut per copsar la vida i estar abocat irremissiblement a no fer-ho perfecte.

Aquest intent fallit, és l’ofici de l’actor. Estar assedegat de vida i tranquil de mirada, i oferir-nos la promesa d’un món millor.

“Nascuda de nivells superiors a aquells per on es mouen els homes i les dones, la felicitat porta amb ella mateixa la seva pròpia negació, l’amenaça de la seva possible absència.” El teatre podria ser una manera de sortejar aquest obstacle del qual ja ens parlen els interpretadors d’Epicur... I amb la ferma esperança d’aconseguir-ho, quan comencem una nova temporada tenim la temptació inevitable de plantejar-nos grans reptes. I escriure amb grans paraules unes belles i elegants promeses. Ens les fem, i immediatament ja comencem a no complir-les i ja intuïm que quedarem mancats d’alguna cosa... --jo almenys, us confesso que mai puc arribar a complir del tot les promeses d’inici de curs (tant del setembre com del Nadal), però crec en l’intent: crec que l’intent en ell mateix ja val la pena, i ja em dona vida i em permet engegar el motoret per l’any que ha de venir --.

L’inici d’una temporada és com l’inici d’un espectacle. “Neguitós pel que ha de venir, i pacient de gestionar els somnis de tots...”, el rei Duncan veu a Macbeth entrar a escena arribant del camp de batalla, i després del pròleg l’acció comença amb aquestes paraules: “What Bloody Man is That?”. Com traduir aquesta frase? Gairebé que Pròsper podria respondre des de la platja de la seva vellesa: “Som fets de la matèria dels nostres somnis”.

Llegeixo aquests dies textos semblants al que ara llegeixes, que algú altre ha escrit abans que jo, en altres moments de la història. Els publicaria tots i subscriuria moltes de les coses que ja s’han dit. Perquè en començar una temporada també reprenem moltes d’aquestes aventures tan ben explicades, intents i promeses que ens han precedit.

Per posar només un exemple, us transcric uns fragments de la carta que Jean Vilar adreçava als espectadors per a l’inici de la temporada 1961-1962 del TNP. Aquí us en deixo l’inici... crec que val la pena, si voleu, llegir-la tota sencera:

“Chers amis, ... la temporada 1960-61 al Théâtre National Populaire ha estat especialment feliç. Caldria indicar-ne aquí els resultats? Són considerables! La nostra professió té poc valor si no està lligada als fets, a les històries cruels, o felices, o alliberadores d'aquest temps... De totes les professions..."
(Acaba de llegir tota la carta de Jean Vilar...)

Perquè, quan vols oferir el món sencer, sostenint-lo en una sola mà... Com no prometre més del que podràs oferir? Com trobar les paraules d’aquestes promeses...

Un té ganes d’inventar-ne de noves.

Noves històries, cruels o felices, o alliberadores. Noves formes i noves cançons.
Una nova temporada per a totes les noves promeses.

I que se’ns ofereixi el món...

- Oriol Broggi