Apunts de la conversa amb Wajdi Mouawad i Oriol Broggi

« Le propre du traumatisme c’est de s’effacer de celui qui le vit. Il est absent pour celui qui le porte. Je m’explique avec une image : vous portez un sac à dos vide et tous les jours quelqu’un vous y ajoute un petit caillou, si petit que vous ne sentez rien. Et comme ça tous les jours. Le poids que vous finissez par porter est très impressionnant mais vous ne le sentez pas. Un jour, il arrive un évènement qui fait que ce sac à dos vous est ôté, alors vous prenez conscience non pas du poids mais de la légèreté. Vous vous sentez soudainement léger. Puis, on vous le remet et, en quelques secondes vous prenez conscience de tout le poids que vous portiez. »

(El que passa amb el trauma és que s'esvaeix per a la persona que l’experimenta. És absent per a qui el porta. M'explico amb una imatge: portes una motxilla buida i cada dia algú hi afegeix una petita pedra, tan petita que no notes res. I això, cada dia. El pes que acabes portant és molt impressionant però no el sents. Un dia, succeeix un esdeveniment que fa que et treuen aquesta motxilla, i aleshores prens consciència no del pes sinó de la lleugeresa. De sobte et sents lleuger. Aleshores, te la tornen a posar i, en pocs segons, prens consciència de tot el pes que portaves.)

Wajdi diu que el teatre per a ell ha tingut aquesta funció. Va ser en una classe quan estudiava teatre al Quebec, que un bon professor amb qui feien improvisacions va fer-li adonar que carregava la vivència de la guerra sense que en fos conscient. “Tu Wajdi has viscut la guerra?”, i en Wajdi: “No realment”, P: “Però dius que vau marxar del Líban fugint de la guerra no?”, W: “Sí, però realment només van ser quatre anys que jo vaig viure-ho. Jo només vaig veure morir una persona. La guerra dura des de fa més de 15 anys.”, P: “Però llavors sí que la vas viure... Has viscut la guerra durant 4 anys de la teva vida”.

Aquest fet el va fer adonar de la facilitat amb la que carreguem els traumes. I de com el teatre ens ajuda a portar-los a la superfície. A fer sortir el dolor que portem dins encara que no sabem que el tinguem a dintre. El teatre fa emergir els traumes, personals i col·lectius.

2. Els amics que et donen la mà per poder-te inclinar i mirar dins el teu propi precipici
 

« Si vous êtes au bord d’une falaise, sur un ravin, le danger c’est le vertige, c’est de tomber. La manière de pouvoir s’approcher de ce ravin et de se pencher en toute sécurité pour voir les profondeurs, c’est de tenir la main de quelqu’un pour ne pas tomber. Si vous-même vous êtes le ravin, il faut tenir la main ou vous tomberez ; et pour moi, ce sont les auteurs qui nous tiennent la main. Tenir la main de Kafka, de Sophocle, de Rodoreda, afin de voir le ravin propre sans risque de tomber. »  

(Si estàs a la vora d'un precipici, en un barranc, el perill és el mareig, la caiguda. La manera d'acostar-se a aquest barranc i inclinar-se amb seguretat per veure’n les profunditats és agafar la mà d'algú per no caure. Si tu mateix ets el barranc, t'has d'agafar de la mà o cauràs; i per a mi, els que ens agafen de la mà són els autors. Agafa la mà de Kafka, de Sòfocles, de Rodoreda, per tal de veure el teu propi precipici sense risc de caure.)

 

Aquesta manera d’entendre el teatre, com un lloc on uns actors, un autor, una companyia, et donen la mà per poder mirar els precipicis personals (els traumes, els dubtes), implica una manera d’entendre la cultura que va més enllà de “consumir cultura”.

Consumim cultura quan ens distraiem, i també quan aprenem coses que no sabíem, quan ens “culturitzem”. Però aquesta manera més íntima d’entendre el teatre, l’anar al teatre, ens permet anar més enllà de nosaltres mateixos, confrontar-nos a nivells més profunds (i potser honestos o conseqüents). Necessiten una altra manera d’escoltar l’obra, de ser-hi, d’habitar el teatre, d’acompanyar-nos.

3. Creure i no creure en la reconciliació
 

« La vérité n’est pas une propriété. »

(La veritat no és una propietat.)

Resulta molt difícil avui parlar de reconciliació, quan el conflicte a Gaza està tant cru com està, quan el món és un lloc tant violent.

Wajdi hi ha cregut sempre, si li haguessin preguntat sobre la reconciliació fa dos anys ell respondria que és la seva creença, que hi creu i que fa teatre per a fer-la possible. Però avui això ha canviat.

Posa el símil d’un passatge de Santa Teresa de Jesús, que en un moment donat perd la fe. Tot i haver-hi entregat la seva vida, perd la fe. Llavors es diu a sí mateixa que, a partir d’ara, l’acte de fe passarà a ser un acte racional; una decisió. No pas una creença, sinó una decisió. És molt diferent. Doncs ell està fent el mateix amb el teatre: no està sentint que la reconciliació és possible, i llavors decideix seguir-hi insistint, seguir intentant-ho com una aposta, encara que no hi creu. A l’espera que li passi algo diferent, a l’espera del nou motor que el mogui.

En aquest “mentrestant”, es convenç a sí mateix que el teatre és memòria projectada cap al futur. Quan no veus que la reconciliació pugui arribar aviat, o no creus que un espectacle pugui al cap i a la fi ajudar a caminar cap a la reconciliació, llavors et dediques a guardar testimonis d’una manera de viure, d’entendre les coses, d’unes històries que ensenyen com podríem reconciliar-nos. Guardes la memòria del moment present i la llances cap al futur, perquè els nostres fills i els fills dels nostres fills puguin trobar el camí.

 

 

L’Oriol pregunta si potser les obres ens poden ajudar a reconciliar-nos amb unes realitats llunyanes, o ens ajuden a poder-hi conviure. Com en la imatge d’en Mouawad de la hipotenusa, en la qual dos personatges que fins ara estaven junts en un mateix punt (A), entren en desacord i se separen cadascun en un punt diferent (B, C) formant un triangle (A, B, C). No poden tornar al punt inicial (A) perquè estan en conflicte i no poden ignorar el que ha passat, i l’únic que poden fer és traçar una nova línia que fins ara no existia entre els seves noves posicions. És a dir, si volen tornar a relacionar-se, només poden traçar la hipotenusa del triangle que dibuixen.

Mouawad completa l’aportació de l’Oriol dient que la hipotenusa és un gest. Re-ajunta 2 punts (dues persones, dues posicions) que s’han separat, quan abans estaven units. Fer el gest de la hipotenusa és anar més enllà de sí mateix cap a l’altre, fer un desplaçament.

El que és pròpiament humà és fer aquest desplaçament. El que és pròpiament humà és anar més enllà del que és humà. Superar-se, traspassar les fronteres, obrir noves possibilitats, traçar camins i relacions que fins ara no existien. (Això em fa pensar en l’esquema Grec pel qual l’ésser humà està sempre a mig camí entre els Déus i les Bèsties. Sempre aquest anar més enllà; és una història profundament humana).

Doncs avui Wajdi no veu possible que passi aquest gest de la hipotenusa, potser som massa lluny de fer-ho. Llavors el que cal fer és assegurar que sabrem recordar com fer-lo. Deixar-ne testimonis (en obres de teatre) on pugui trobar-se aquest gest per quan els nostres fills el busquin en un futur. Projectar la memòria (del que ja no creus) en un futur (perquè puguin recuperar-ho).

4. Explicar històries, buscar matisos

 

« N’importe qui, est un chagrin potentiel pour tout le monde. »

(Qualsevol persona, és un dol potencial per a tothom.)
 

Cal buscar el matís en els posicionaments antagònics. Allò que ens pot fer comprendre l’altre, allò que ens hi acosta. En el matís és on hi ha l’empatia. O la possibilitat per a l’empatia.

Wajdi dedica els personatges més bonics als que a la vida real serien els seus enemics. Per aconseguir comprendre’ls, per guanyar empatia, per buscar els matisos més enllà de la condició d’enemics.

Encara que no hi hagi esperança, o que deixem enrere la creença que ara mateix el teatre pot canviar el món, podem seguir explicant històries. Per preservar la memòria per un futur, com dèiem, i també perquè les històries estan composades de matisos.

L’Oriol destaca que en les obres de Mouawad els personatges, mentre parlen de la guerra i de la desgràcia que assola el nostre mon, també parlen de moltes altres coses. De la joventut, del crit d’identitat dels adolescents, de les relacions difícils dintre la família, de la bellesa, de la necessitat d’estimar, etc... Això fa que els personatges siguin empàtics amb nosaltres. Parlant dels dolors més grans del nostre mon (la guerra, les massacres....) ens parlen de les nostres vides i dels dolors de tots. Nosaltres, que vivim allunyats de tots aquests contextos, podem entrar-hi perquè hi entrem a través d’aquests personatges que en el fons s’assemblen a nosaltres. Amb l’empatia pels problemes més propers, podem entendre els problemes més grans.

Wajdi afegeix en aquest sentit que en el teatre tot rau en la qualitat de les relacions particulars. El context de la guerra forma part de la cuina del dramaturg o del director, o de la companyia que treballa l’obra. En canvi, el que importarà de veritat al públic (el que el farà connectar) serà aquest fill que parla a la seva mare, o aquesta mare que parla amb la seva mare. I coneixent aquestes relacions concretes podem agafar la magnitud de la desgràcia que és que visquin en el context de la guerra. A través de l’empatia amb aquella relació concreta entre els personatges podem tenir empatia amb la gran desgràcia que han de travessar pel context de guerra. Tot queda situat en una nova escala, ens hi acostem perquè ens hi podem veure nosaltres mateixos. Es recupera la dimensió humana dels grans conflictes.

 

5. Recollir les peces d’un puzle
 

« Ce qu’on fait, aura du sens pour une personne. Il n’y a qu’une personne qui a vraiment besoin de voir ce qu’il vient voir ou d’entendre ce qu’il entendra. Et c’est pour cette personne et seulement cette personne qu’on écrit, qu’on parle, qu’on joue. Mais ce qui est beau c’est que, même si on joue uniquement pour une personne, on ne sait pas qui est cette personne et donc c’est potentiellement tout le monde ! »

(El que fem tindrà sentit per a una persona. Només hi ha una persona que realment necessita veure el que ve a veure o escoltar el que escoltarà. I és per aquesta persona i només aquesta persona que escrivim, que parlem, que actuem. Però el més bonic és que, encara que només actuem per a una persona, no sabem qui és aquesta persona i, per tant, potencialment pot ser tothom!)

En Wajdi dona una imatge per explicar el seu procés creatiu i on es troba ara mateix. Imaginem que anem a París i trobem una sola peça d’un puzle, i llavors anem a Tokio i en trobem una altra; res ens faria pensar que formen part del mateix puzle. Però llavors anem al Quebec i en trobem una altra, i al Líban, i a Barcelona, i... Poc a poc anem intuint que formaran una imatge de fons. No sabem quina imatge serà, però cal que ens aferrem a les peces que de moment hem trobat, per poder finalment comprendre la imatge profunda que formen.

El procés de creació, tal com ell l’entén, funciona d’aquesta manera. També la manera d’entendre els grans conflictes del món. Quan no es té una imatge sencera del que passa, quan no ho acabem d’entendre, cal que ens aferrem a les peces que anem trobant, encara que no tinguin cap connexió inicial. Llavors les podrem ajuntar i tenir la imatge profunda que formen.

Per exemple, una peça que ha trobat últimament és “Els temps són gloriosos pels assassins”. Els que tenen poder i no l’exerceixen per resoldre el conflicte, tots els interessats en la massacre i en l’assassinat. Els temps són gloriosos pels assassins. Seguir buscant les altres peces del puzle que permetin parlar-ho al teatre.

Pots recuperar la conversa sencera aquí: