Una visita extraordinària

Va ser un dia d’assaigs i audicions, que vam ensopegar uns amb altres... Vull dir, que ens vam conèixer... que ens vam trobar amb l’Eduard i l’Oriol. Primer va ser per separat. Dos actors amb qui ens vam entendre. D’alguna manera en aquell moment vam apartar allò que estàvem fent per preguntar d’on havia sortit aquell text i aquella energia que ens proposàvem. I llavors també va ser divertit descobrir que hi havia una connexió entre ells dos... Aquella connexió, allò mateix que ens va fer encuriosir per ells, era aquest “2 a La Mussara”, el seu projecte final de l’Institut del Teatre, que finalment ha pogut aterrar a la Biblioteca.

Què és el que hi vam veure, o en què i com ens hi vam reconèixer? No ho sabria dir exactament. Com tampoc no tindria una resposta exacta si em preguntessin què té de diferent fer una funció en un lloc o un altre, què és actuar en un teatre com el nostre... quina relació hi ha entre companyies... unes que comencen just ara, unes que ja porten uns anys. Costa saber explicar les línies de connexió i d’afinitat entre nosaltres. Per què m’agrada aquell actor? Per què me la crec a aquesta actriu, i a l’altra no tant? Per quin motiu m’ha agradat un espectacle... No sempre és fàcil de dir, però a vegades és fàcil saber que ha passat.

A l’Oriol i a l’Eduard els hem demanat si volien venir a buscar ovnis per casa nostra. Ens han dit que sí, que encantats. Ens hem posat d’acord en recuperar una mica de sorra, per trobar el descampat de La Mussara a dins del nostre teatre. Fer-ho amb quatre elements, com els que ens van servir quan vam arribar a La Biblioteca per primera vegada. Sorra i una mica de pols, que ja fa falta!! Una mica de desordre, un espai no del tot instal·lat, un teatre sempre a mig fer. “Il Miglior Ordin Mio, l’Esser Confuso”. Ens deixem portar per ells i per aquests dos personatges que es preparen per rebre una visita extraordinària i completament nova.

Una forta abraçada,