Des que vinc aquí, en aquesta immensa Biblioteca...

Il fuoco e il racconto. Aquest és el títol de l’assaig de Giorgio Agamben que Capossella cita per introduir una de les qüestions que marquen la seva tasca com a músic: explicar històries a través de les cançons. I més enllà, fer un art que ens ajunta per explicar-nos històries i crear-ne de noves, com ha aconseguit sempre l’oralitat.

El temps de les històries interrompen el temps de la mort. Aconsegueixen aturar-lo per una estona, deixar-nos en suspens. “Explicar una història és sempre una interrupció del temps mortal”. Respon a un desig ancestral. Capossella es declara un gran enamorat de la literatura per aquest motiu. Com a la balena de Pinocchio. Allà fora hi ha el mar, el món, hi ha la realitat que està feta de passat i de records. I a dintre la panxa de la balena hi ha la possibilitat d’una cosa nova. I és que en el relat sempre hi ha un descobriment, encara que la història ens l’hagin explicat tantes vegades.

El seu llibre Ecclistica és un diari de bord, un llibre lunar, un calendari, un abecedari d’allò visible i d’allò invisible. Ens parla dels eclipsis i de com la història de la humanitat ha anat sempre lligada a la història d’aquests fenòmens astronòmics carregats de significació i mites. Els eclipsis han acompanyat des de temps immemorials el destí de la humanitat, els hem apuntat, els hem observat, els hem esperat. I ho continuem fent. Donen compte de la nostra necessitat de rituals, de dignificar la vida a través d’allò que veiem i d'allò que ens queda ocult. Els rituals, com els eclipses i com els rituals dels eclipsis, passen cada un cert temps i afecten tota una comunitat. També interrompen el temps, a través de les hores van més enllà dels horaris, com un concert.

A Capossella li interessa aquest fenomen, i el que passa en aquests lapses. Són com les festes, on sempre hi ha un fort component d’il·lusió. Diu que ho veu en els ulls de la gent en els concerts, com la hipnosi d’una foguera. I la prolongació cultural d’aquest fenomen són les festivitats, aquestes èpoques especials, dates assenyalades, on la linealitat temporal i les cadenes de la causa i l’efecte es pleguen sobre si mateixes per donar pas a una vivència diferent. 

El seu darrer disc, Sciusten Feste n.1965, està enterament dedicat a les festes de Nadal. Per ell són com una gran mascarada, on abandonem els nostres rostres quotidians per buscar la guspira de la mirada. Com la dotzena nit de Shakespeare, a Nit de Reis, que també és una gran mascarada lligada a la celebració del Nadal de l’època (la Twelfth Night), on es compartia l’alteració natural vinculada a la mort i la resurrecció en el canvi radical de l’ordre de les coses.

Som de ple en aquests dies de festes, i no podem sinó recomanar-vos que us deixeu acompanyar per aquestes cançons del nou disc de Capossella i que us deixeu portar per la màgia especial de participar en uns rituals que els fem entre tots i que per això mateix van més enllà de cadascú de nosaltres. Al voltant d’una taula, amb plats que ens remeten a la infantesa, i a la infantesa dels nostres avis. Aquestes nits fredes que ens lliguen amb el passat atàvic dels eclipsis lunars, que ens retornen al present menys cronològic i accelerat, i que ens permeten estar oberts a la novetat que promet tota bona història.

Capossella agafa el pianet vermell que li hem deixat preparat a l’escenari, toca una cançó en italià que diu “no tinguis pena si aquestes festes no estàs amb mi”, i en acabat afirma: “Amb aquest petit piano estem fent un bon homenatge a Pascal Comelade”. I es mou al piano gran, arrenca uns acords i, mentre en Marc puja un moment i li posa bé un full de la partitura, comença la tonada que ens encanta de Non c'è disaccordo nel cielo. Finalment, convida el seu guitarrista a pujar a l’escenari i junts canten, com l’argentina Mercedes Sosa, sobre el canvi de les coses discretes i fragilíssimes, que canvien amb nosaltres, Le semplici cose.