#3 La companyia com a cruïlla estable

Hi ha qui considera que un company és aquell amb qui compartim el pa. I que tenir companyia és tenir algú amb qui compartir-lo. Algunes etimologies ens ensenyen que la pròpia paraula té imbricat aquest sentit, només cal separar-la per síl·labes. Estar en companyia és viure compartint el pa i quan fem alguna cosa en companyia la fem a partir del que aporta cadascú. Però on resideix pròpiament la companyia? És a dir, quan «estem en companyia», on és exactament? Ni del tot teva ni del tot meva, la companyia se situa sempre al mig, com el pa que partim. Quan és compartit, aquest pa ja no és ni teu ni meu; d’igual manera la companyia és l’espai en el que estem compenetrats, conlligats, on tenim complicitat. És una relació recíproca, un enllaç entre dos (o més) camins que s’entrecreuen. Resideix en nosaltres, però en un nosaltres que no és només un tu i un jo, sinó un lloc comú, no compartimentat sinó compartit.

Fer teatre en companyia té alguna cosa a veure amb això. Per més que cada integrant aporti uns llenguatges concrets, unes capacitats, una sensibilitat, la companyia és el que resulta de l’amalgama, i això es concreta en una manera de treballar i en unes obres teatrals. Resideix enmig, és la manera de fer i el resultat. Camins artístics que s’ajunten i que en la seva intersecció donen peu a la producció de l’inesperat. Com una cruïlla, que només existeix com a espai-entre, com a lloc comú de parts que al ajuntar-se fan un nosaltres. La companyia teatral és molt similar, una cruïlla que s’ha fet estable, una manera de fer conjunta que es basa en el nosaltres relacional: «la companyia».

És evident que tots els projectes teatrals que aconsegueixen crear un bon espectacle en certa manera funcionen així. El teatre és un art profundament compartit i conjunt. Fins i tot encara que la manera de treballar sigui molt compartimentada i que el nexe entre parts passi fonamentalment per la direcció, tot l’equip genera una obra conjunta. Però és clar que no genera el mateix espai comú una agrupació de gent que s’ajunta per un projecte que una companyia que treballa de manera estable. La continuïtat de la companyia és clau, amplia l’espai-entre i permet que els espectacles resultants (compartits) dialoguin entre ells. Una companyia, en aquest sentit, és un encreuament de camins que no cessa, una manera de fer que ens convoca en els seus espectacles, que ens convida a assistir a la cruïlla que genera.

Enmig de tot això cal preguntar-nos, quantes companyies aconsegueixen alimentar aquest caràcter de trobada de camins? Quantes condicions materials els hi són dificultoses? I, sobretot, quin diàleg existeix actualment entre les diverses companyies? Fins a quin punt aconseguim generar també cruïlles entre les diferents companyies?