#5 Tornar a la Filumena

Tot fent la Filumena Marturano ens hem estat preguntant pel valor de la tradició i el lloc que volem que ocupi en els nostres teatres. Models de comportament que potser han quedat obsolets, estructures de les que ens hem alliberat o lluitem per fer-ho, etc... També pel valor de les formes teatrals antigues, els costums dels vells teatres i esdeveniments escènics, les partitures dramàtiques tradicionals... Com relacionar-nos-hi? Com organitzar-ne la recepció? Com fer-hi operacions que tinguin sentit? Aquest muntatge de la Filumena ha girat, en part, al voltant d’aquestes qüestions. El nostre convenciment és que no podem senzillament obviar la tradició, ni simplement aplicar-li una censura redemptora; tampoc assumir-la acríticament. La tradició ens ofereix cabdells desfilats, ens llega preguntes i possibilitats que han quedat per explorar, ens traspassa les lluites que cal continuar i ens travessa com un llamp estès entre l’ahir i el demà. Aquesta cinquena cruïlla és una juxtaposició de fragments al voltant d’aquesta pregunta.

“Només després d’haver estudiat, aprofundit i respectat la tradició tenim el dret de donar-li un cop de peu i deixar-la de banda, sempre però amb la consciència que en som deutors, com a mínim d’haver-nos ajudat a aclarir les idees. Naturalment, si restem ancorats en el passat, la vida que continua esdevé vida que s’atura, però si ens servim de la tradició com d’un trampolí és evident que saltarem força més amunt que si partíssim de terra. I a més a més... a mi em sembla que no hi ha ningú que parteixi realment de terra.”

Eduardo De Filippo

“Deia Bernard de Chartres que som com nans a espatlles de gegants. Podem veure més, i més lluny que ells, no pas per l’agudesa de la nostra vista ni per l’altura del nostre cos, sinó perquè som enlairats per la seva gran alçada.”

Joan de Salisbury

“Sense passat ni futur, suggeria Arendt, el present esdevé opac, sempre idèntic a si mateix, sense possibilitat de saber què significa innovar ni conservar, de dir tot el que trobem a faltar en el present, de dir les persones que ja no hi són o que encara han de venir. Potser aquesta sigui la raó per la qual Françoise Collin afirmava que el món comú és un acte i no un fet, atès que món designa alhora l’herència a rebre, a compartir i a transmetre i la pluralitat d’aquells amb qui compartim la responsabilitat i, a vegades, la joia.”

Fina Birulés

“No té gaire sentit veure en la tradició una mena d’essència immutable i permanent de la pròpia identitat. La riquesa de la tradició ve justament de l’encert, la creativitat i les conseqüències de les operacions que hi fem. Aquests camins es poden explorar des de gairebé totes les posicions de poder i despoder.”

Raül Garrigasait

“El contemporani és qui desmunta les vèrtebres del seu temps (o, en qualsevol cas, n’ha percebut la falla o el punt de ruptura), és qui fa d’aquesta fractura el lloc d’una cita i d’una trobada entre els temps i les generacions.”

Giorgio Agamben