Nàpols, cosina germana

“Nàpols és un país curiós,
és un teatre antic, sempre obert.
Hi neix gent que, sense assajar, surt al carrer i sap actuar.”

Eduardo De Filippo

L’obra dramàtica d’Eduardo De Filippo està profundament arrelada a la ciutat de Nàpols. El retrat del caràcter napolità i les seves formes de vida és exhaustiu i irònic; De Filippo és un gran observador de la tradició a la qual pertany. Ell mateix afirmava, però, que «les comèdies, com més són en napolità, més universals resulten». La parla napolitana és un dels trets distintius de l’obra de De Filippo, i es fa especialment important a Filumena Marturano, escrita gairebé tota en llengua vernacla. El món d’Eduardo és fet de detalls quotidians, d’hàbits aparentment fútils que es revelen plens de solemnitat poètica i es converteixen d’un moment a l’altre en gestos d’una absoluta dignitat humana. És un món de persones corrents (de fet, generalment De Filippo no bateja els seus personatges més que amb un nom i un cognom), persones que suporten les injustícies i les contradiccions de la vida que els ha estat donada, i que, en alguns casos decideixen revertir. És en aquest estira-i-arronsa diari que el localisme napolità de De Filippo pot ressonar a qualsevol indret del món, per més que les situacions concretes variïn entre indrets i èpoques.

En el nostre cas, aquest localisme ens resulta sorprenentment proper. Ens reconeixem de seguida en les escenes costumistes de les seves comèdies, en els petits elements i rituals que acompanyen els conflictes entre personatges tot marcant els tempos en cada cas. El pessebre nadalenc de Lucarie’ de Casa Cupiello, la preparació del cafè que tan sovint dona moments de treva a les crispacions domèstiques, els torrons de diferents textures, els plats cuinats amb els secrets de l’experiència... I també, la importància de la sobretaula després d’un dinar, la centralitat aglutinadora de la família com a lloc de pertinença, les relacions diferenciades dins uns ordres socials força paral·lels. Nàpols i Catalunya, sens dubte, són cosines germanes.

Aquest parentiu és el resultat d’un pòsit cultural que s’ha donat durant més de 600 anys. Es tracta d’una història de conquesta, domini i també cohabitació entre el sud de la península Itàlica i la península Ibèrica. Les batalles, els matrimonis reials, els intercanvis econòmics, polítics i artístics, marquen el vaivé històric que es va iniciar l’any 1284 amb la victòria que Pere II de Catalunya-Aragó obtingué davant la flota dels Anjou a la batalla del golf de Nàpols, comandada per l’almirall Roger de Llúria. Aquest fet, catalitzat per la revolta coneguda com les Vespres Sicilianes i el matrimoni de Pere II amb Constança II de Nàpols, marca l’inici de tots aquests anys d’història compartida. La ciutat napolitana, igual que casa nostra, és plena de les senyes d’aquest parentesc. El mateix Castel Nuovo, que rep imponent a tothom qui arriba a Nàpols per mar, va ser reformat de manera molt notòria per Alfons el Magnànim després d’haver integrat el Regne de Nàpols al Regne d’Aragó el 1441. No volem dilatar-nos massa en tots aquests capítols, n’hi ha prou amb apuntar que les anades i vingudes de la història van acabar conduint a més de 200 anys de domini borbònic sobre el territori napolità, iniciats el 1734 amb Carles de Borbó i que van acabar amb la capitulació de Francesc II davant els camice rosse de Garibaldi l’any 1861 en la reunificació d’Itàlia.
 

Tots aquests sediments històrics doten les nostres respectives tradicions d’un aire de família que ens acompanya en escenificar Filumena Marturano. Comptar amb l’Enrico Ianniello a la companyia, en aquest sentit, ha significat un constant intercanvi de referents culturals i agradables sorpreses per la proximitat de les tradicions napolitana i catalana. Al llarg del procés d’assajos ens hem amarat de la vida napolitana i hem revisitat la nostra pròpia tradició. De fet, l’adaptació de l’obra al català que l’Oriol Broggi ha treballat amb en Xavier Valls ha pivotat al voltant d’aquest parentesc i la seva translació al públic actual.

Certament, molts dels aspectes culturals que hem estat posant en comú actualment estan obsolets, són ecos de les nostres tradicions que Filumena Marturano fa ressonar. Els hem estat considerant, alguns amb recança, alguns amb rebuig, d’altres amb nostàlgia i d’altres amb simpatia. En aquest sentit, ens acompanyen unes paraules que De Filippo va compartir una ocasió en un auditori:

“Només després d’haver estudiat, aprofundit i respectat la tradició tenim el dret de donar-li un cop de peu i deixar-la de banda, sempre però amb la consciència que en som deutors, com a mínim d’haver-nos ajudat a aclarir les idees. Naturalment, si restem ancorats en el passat, la vida que continua esdevé vida que s’atura, però si ens servim de la tradició com d’un trampolí és evident que saltarem força més amunt que si partíssim de terra. I a més a més... a mi em sembla que no hi ha ningú que parteixi realment de terra.”

Eduardo De Filippo

Un dels trets napolitans que és més present en les comèdies d’Eduardo és la separació tan difuminada entre l’àmbit privat i l’àmbit públic. També és un dels seus trets més teatrals. Les cases sempre estan abarrotades de veïns, capellans, recaders, advocats... les converses no són mai privades, sempre hi ha algú ficant el nas, opinant de manera inoportuna, reclamant un plat a taula. La vida comunitària, en aquest sentit, és present dins les cases i la vida privada es desenvolupa sense pudor també al carrer. Arran del seu primer viatge a Nàpols, Walter Benjamin escriu juntament amb l’actriu letona Asja Lacis:

“Els edificis es converteixen en teatres populars. Tots es divideixen en una infinitud d’escenaris animats simultàniament. Els balcons, els vestíbuls, les finestres, els porticons, les escales, els altells són alhora escenari i llotja. Fins i tot el més míser dels éssers actua amb aplom quan s’adona obtusament que està participant, a pesar de la pròpia degradació, d’una de les estampes irrepetibles del carrer napolità, que està gaudint de l’oci malgrat la seva pobresa, que forma part del gran espectacle. (...) El que distingeix Nàpols de les grans ciutats urbanes són els torrents de vida comunitària que inunden les accions i els comportaments privats. La simple existència, aquest assumpte tan privat per als europeus del nord, és aquí una qüestió col·lectiva.”

Walter Benjamin i Asja Lacis, Nàpols

És aquesta manera de compartir la vida que De Filippo agafa com a font d’ironia envers la pròpia tradició; una ironia que és cínica i compassiva alhora i que resulta un lloc molt saludable des d’on podem reconeixe’ns i també distanciar-nos de les nostres herències culturals.

La Nàpols de Filumena Marturano és una ciutat de llençols que pengen de les finestres, de mercats improvisats on el peix s’exposa amb abundància en parades assetjades per les mosques, de tragí per carrers mal empedrats i de matrones que passen la tarda assolellada assegudes en cadires de fusta i vímet sorprenentment petites. També és una ciutat de postguerra, de fam i d’històries de misèria, d’abismes pronunciats entre els barris marginals, estrets i llòbrecs, i les grans avingudes comercials dels quartieri benestants. És una ciutat de petites botigues, de viatgers que encara no són turistes i de veïns que tenen en el carrer la continuació dels seus menjadors. Aquesta ciutat podria ben ser la Barcelona de fa seixanta anys. A les seves Cartes d’Itàlia, Josep Pla escriu que a Nàpols, “com a Barcelona, es pressent que les coses d’aquí van una mica a la bona de Déu”.

Com és Nàpols avui? Se n’ha separat, Barcelona? I Catalunya, què té encara d’aquells aires napolitans?