Qui és Domenico Soriano?

Filumena Marturano ens enamora per la química de dues tradicions interpretatives: la catalana i la napolitana. Això és, en gran part, el que la fa una obra tan viva i teatral. I és això justament el que ens fa venir ganes de tornar-la a veure: Enrico Ianniello manté un pols escènic divertidíssim i intens amb Clara Segura, en el paper de Filumena.

Enrico Ianniello és Domenico Soriano

L’Enrico aporta l’essència del teatre napolità, tan important en les obres d’Eduardo De Filippo, un autor profundament arrelat a la ciutat. La Filumena no s’entendria sense Nàpols, com Nàpols no seria la ciutat que és sense els personatges d’Eduardo De Filippo. De fet, l’Enrico ens explicava als assajos que allà tothom, en un moment o altre, ha dit alguna frase del dramaturg. Gairebé com si a Nàpols s’aprengués a fer teatre a través de De Filippo, i tothom es reconegués napolità en veure’s emmirallat en els seus personatges.

A través de l’Enrico copsem perfectament allò que també nosaltres tenim de napolità. És una forma teatral de viure, un deix còmic i dramàtic en les coses més quotidianes. L’Enrico recull perfectament un pensament d’Eduardo De Filippo que no podem estar-nos de compartir-vos:

“Nàpols és un país curiós,
és un teatre antic, sempre obert.
Hi neix gent que, sense assajar, surt al carrer i sap actuar."
Eduardo De Filippo

L’espai públic i el privat es barregen, l’interior de les cases són una continuació del carrer, i les places són extensions dels menjadors. El públic seu a la cuina i al menjador de casa els Soriano, i el matrimoni es discuteix de manera hiperbòlica, conscient que té els veïns literalment ficats a casa. L’Enrico ho coneix bé això, i ho juga amb molta agilitat de la mà de Clara Segura. Tota la companyia s’ha impregnat d’aquesta complicitat teatral dels napolitans, que De Filippo recull tan bé, mentre el públic forma part indispensable d’aquest joc sempre viu i excitant.

Filumena Marturano és un tros de vida vista a través del teatre. Un poema sobre la teatralitat quotidiana. El drama que viuen els personatges esdevé una comèdia a ulls dels espectadors. I uns i altres celebren, com va observar Benjamin, que “la simple existència, aquest assumpte tan privat per als europeus del nord, és aquí una qüestió col·lectiva”.