Segurament el teatre té molt d’espectral, això no és res de nou. La ficció pren cos, dimensió i temps, interromp el present amb el que els espectadors entren a la funció i n’aixeca un altre. Però si el teatre és espectral és perquè aquesta ficció mai s’arriba a instal·lar del tot, la identificació no és mai del tot completa. Per més esforços que un faci per fondre’s completament amb l’escena, el veí del costat sempre es mourà lleument, algú obrirà inoportunament un caramel, sentirem el soroll dels focus al encendre’s lentament o sabrem que darrere les cametes s’acaba aquest pacte de ficció. Això forma part ineludible del teatre, sempre hi som a destemps. I quan el muntatge integra aquesta alternança de presents dins seu, en certa manera el pacte és més honest, el muntatge i el públic es tracten de tu a tu. L’obra que ens ocupa, en aquest sentit, és un joc de miralls, té ficcions dintre seu i en aquest rebotar dels reflexes hi trobem grans veritats. I Hamlet es troba immers en aquest joc, el juga ell mateix fent-se passar per boig i el juga tornant ficcions a les ficcions per accedir a la realitat.
El fantasma sempre compareix per resoldre un assumpte pendent. Un greuge que cal reparar, alguna peça que ha quedat dislocada en la maquinària de la història lineal. El fantasma ve a interrompre el curs normal de les coses, és portador d’una veritat que ha estat passada per alt, una veritat sobre el present que només es pot trobar en el passat. Per això l’espectre no és del tot present, però tampoc del tot passat. Quin temps té l’espectre? No té passat, ja que no s’ha conclòs encara; tampoc té present, donat que és mort però alhora està desencaixat i segueix vagant pel món; tampoc té futur, perquè no pot prendre acció per aconseguir l’etern repòs o assumir la condemna infinita. Per això l’únic que pot fer l’espectre és vagar pel món com una paradoxa, entregar a la persona adequada la seva demanda: “If thou didst ever thy dear father love, revenge his foul and most unnatural murder”. Venja’m, repara el greuge pendent. El descans del teu pare, si mai l’has estimat, depèn de tu.
Per Hamlet, el diàleg amb l’espectre és una aturada del curs de les coses, tant pel que fa a la linealitat del temps, que s’ha vist interromput i, en certa manera, plegat sobre sí mateix (“en el món hi ha moltes més coses de les que la filosofia pot explicar!”), com, sobretot, per la veritat revelada. En el terreny de l’acció, la vida de Hamlet queda focalitzada per un únic horitzó a resoldre: venjar-se o no venjar-se. Cada racó queda tenyit per l’imperatiu de l’espectre. No pot escapar a la demanda: si pren acció l’està atenent, i mentre no actua falla a la justícia reclamada; cada moment, cada rèplica que no el condueix a la venjança només fa que alimentar l’angoixa pel deure desatès. Un deure que, en última instància, depèn de l’amor pel pare. Així trobem a Hamlet en els dos primers actes fingint la bogeria, fent-se inexpugnable, destruint l’ordre previ a l’aparició de l’espectre per poder assumir la seva demanda, per superar la por i actuar en conseqüència.
Aquest espectre, però, vaga per un món cristià, concretament catòlic. La seva ànima erràtica demana pressa a Hamlet, se li acosta el judici etern: “My hour is almost come, / When I to sulphurous and tormenting flames / Must render up myself”. En aquest sentit, Harold Bloom senyala que la figura de l’espectre és, dins de l’obra, un romanent catòlic en una Anglaterra que processava oficialment el cristianisme protestant. Recordem que va ser precisament la reina Isabel I, coetània de Shakespeare (i, de fet, envoltada d’especulacions sobre la relació que va mantenir amb l'autor), qui va consolidar la reforma protestant durant el seu regnat tot mantenint al marge (i executant) la seva cosina, Maria Estuard, com bé escenifica Schiller. Doncs bé, el fantasma és al purgatori catòlic (la doctrina protestant rebutja l’existència d’aquesta instància intermitja) i el gest de Hamlet és dubtar de la seva paraula, per si fos una criatura infernal. Així doncs, a la conversa entre Hamlet i l’espectre del seu pare s’hi ha vist, des del punt de vista religiós, un cara a cara entre dos dogmes de fe cristians políticament oposats.
Però el gest de Hamlet davant d’aquesta espiral és dubtar. I posant en dubte la paraula de l’espectre obre una escletxa en el dilema de la venjança. S’emmiralla en el fingiment dels comediants, es veu covard i fals davant la demanda de justícia que el fantasma li ha encomanat i troba en el mateix fingiment el motor que activarà la seva acció: confirmar les sospites amb una representació. Val a dir que el gest de Hamlet, el gest de dubtar, és un dels motius que el fan modern, en el sentit que no profereix una adhesió immediata a les paraules de l’espectre, és incapaç de reposar sobre cap creença ni de fer un acte de fe. Com si hagués posat un mirall dintre seu i constantment interrogués el seu reflex. El combat que lliura és entre voluntat i representació. Un constant “jo sóc jo”, que no és més que separació de la unitat activa del subjecte (jo/jo). En aquest joc de miralls Hamlet necessita, en el tercer acte, respondre al reflex de l’espectre amb un altre miratge: el teatre. A través de la ficció teatral podrà accedir a la veritat espectral i trobar, potser, la força per l’acció, per la venjança. El que passa a partir d’aquí ja ho sabem, només senyalar que el dubte sembla desaparèixer, enfortit també pel contra-exemple de Fortimbràs, i Hamlet es veu abocat, per més que passivament, al terreny de l’acció fins a la seva mort.
Aquests dos pols, les dues fonts de veritat, les dues màscares on Hamlet es revela com una fotografia, estan travessades per la ficció. Durant el confinament vam recuperar un text que parlava sobre l’expressió artística al món àrab, centrat en la reconstrucció del Líban després de la (les) guerres i la devastació; deia:
I és cert, l’espectre té alguna cosa de fictícia, o com a mínim funciona igual que la ficció. Amb la seva dislocació temporal i la seva demanda ineludible, interromp el nostre present, interroga el nostre sentit, el posa en suspens, el suspèn. Suposo que per això creem els espectres i els duem a escena; buscar un sentit i suspendre els que ja donem per vàlids, no és per això que fem teatre?
Vols fer-te soci de l’#AsSocPerla? Tota la informació aquí.
C/ Carme, 44 1r 2ª
Tel. 93 217 17 70
C/ Hospital, 56
Tel. 647 29 37 31
(a partir d'1h i 1/2
abans de la funció)