Categories Pensament

10.04.2024

Jean-Guy Lecat. Apunts sobre l'espai.

El dimarts 6 de juliol de 2010 vam tenir el plaer de fer una conversa al Teatre La Biblioteca amb l’escenògraf i mestre de l’espai teatral Jean-Guy Lecat. Per a nosaltres és un referent important, ha treballat durant més de 25 anys amb Peter Brook descobrint i transformant espais molt diversos en teatres; com ara el Mercat de les Flors a Barcelona arrel de La tragèdia de Carmen (1985), o el mateix Les Bouffes du Nord a París (1974). Hem volgut recuperar alguns dels apunts que vam prendre aquell dia, que ens acompanyen per dissenyar nous espais teatrals.

 

1

El teatre només pot existir en dues categories d’espai: la naturalesa i l’arquitectura (carrers, interiors...).

A partir del moment en què es crea un marc... en una pedrera... l’ésser humà resulta massa petit.

La proporció és la relació entre les persones i la naturalesa.

 
2

L’espai és una adreça, un indret que coneixem, on retrobar-nos; un lloc on sabem que podem trobar els altres.

Es tracta d’envoltar l’actor amb la vida del públic.

Què fem amb els murs que hem heretat d’un context d’arquitectura? Cal donar-los un sentit.

 

3

Hem de tancar l’espai per aconseguir tres coses. Primera: concentrar l’acció. Segona: crear noves entrades (per exemple, la doble entrada a l’escenari facilita el moviment dels actors, perquè no cal que esperin a entrar fins que els altres no hagin sortit; pot passar de manera simultània). Tercera: reforçar la presència de l’actor, projectar-lo cap al públic quan estem en espais en perspectiva que fan l’actor massa petit.

 
4

Davant de murs vius i neutres, es pot representar qualsevol obra sense que aquesta s’enquadri en cap època concreta. L’espai “natural” és el més neutre possible.

Els murs només són importants perquè projecten l’energia dels actors.

Els murs reapareixen al llarg d’un espectacle en el moment en què un actor els recupera per a ell mateix i per a l’acció. Cal crear, doncs, les condicions que facin que els murs puguin aparèixer i desaparèixer a voluntat.

 

5

Es tracta de fer sempre més gran la intimitat entre el públic i els actors.

 

6

El mateix públic pot crear l’entorn del teatre.

De fet, es pot crear una identificació total, mitjançant la forma d’organitzar el públic, de manera que l’espectador abandoni el seient per unir-se a l’actor.

L’ésser humà no està sol, està reunit. En el teatre es crea la forma de la comunitat: el teatre no és per veure espectacles, sinó per a reunir-se amb la gent.

 

7

Aïllar als personatges esborrant les parets de l’escena és una manera de mostrar que no els queda res.

 

8

L’avantatge de l’espai que hi ha darrere la cortina és que no té distància: pot suscitar la imaginació de cadascú.

 

9

La diferència entre el teatre i les altres arts és que, donada una imatge, suscita tantes imaginacions com persones. El problema de la imatge fotogràfica és que la desencriptem ràpidament i llavors en necessitem una altra. En canvi, les imatges produïdes pel nostre imaginari estan lligades al nostre patiment i a tot allò que hem viscut, de manera que podem veure-la i múltiples vegades i sentir-la també múltiples vegades.

 

10

En un escenari no tenim necessitat d’anar a buscar les imatges que podem trobar a qualsevol altre lloc, sinó que el teatre és la vida emesa per un actor.

 

11

A Hamlet, hi ha la idea d’un centre. S’obre una porta: la venjança, s’obre una altra porta: la mare, s’obre encara una altra porta: la novia. Hamlet és un personatge que s’ha de tornar cec per veure en el seu interior.

En contextos agressius (per la dimensió, per exemple, o per la qualitat del color, del material) no es tracta d’amagar o tapar, sinó d’introduir un límit que reuneixi el públic i els actors. Buscar l’escala humana sense renunciar a la força de l’espai.

 

12

A les tragèdies gregues hi ha sempre la idea de moviment, de sortir d’un lloc i arribar a un altre.

 

13

Els éssers humans som part del passat. No som part del futur més que de la mà dels artistes. L’arquitectura acabada no té lloc en el futur. A l’edat mitjana, la construcció mai quedava finalitzada. Si calia tornar a construir un edifici, es feia de manera diferent.